dimecres, 8 de maig de 2019

El tallarol de casquet


Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla)


El tallarol de casquet és un ocell menut d’uns 13-14 cm que és força freqüent als jardins però que el trobem en zones arbrades ombrívoles amb sotabosc, bardissars, alzinars  i altres boscos, preferentment humits. Es distingeix pel seu dors gris, pel gris més clar de la part de sota, pit i ventre, i per dur un casquet, que arriba just fins l’ull, que és negre en el mascle i marró clar en la femella. Té el bec prim i negre, com les potes, i s’alimenta d’insectes i a la tardor-hivern canvia la dieta i menja fruits. Sovint els podem veure volar amb la seva parella. És una espècie sedentària però, com passa amb altres ocells, a la tardor-hivern el seu nombre augmenta pels exemplars, que vénen del centre i nord d’Europa, perquè troben en el nostre país un clima més agradable. La seva població s’estima d’entre 400000 i 600000 parelles.Té un cant bonic i el seu reclam és un txec-txec-txec insistent.

Reclam: Alexandre Moreira, XC383223. Accessible at www.xeno-canto.org/383223
Cant: Timo Tschentscher, XC399633. Accessible at www.xeno-canto.org/399633

dissabte, 3 de març de 2018

El raspinell comú

Raspinell comú (Certhia brachydactyla)


Raspinell comú - Agateador europeo - Short-toed Treecreeper

També anomenat pica-soques, fa uns 12-13 cm, té el plomatge del dors i de les ales bigarrat amb colors negre, blanc, castany i gris, i el del pit i ventre d’un blanquinós brut. Té un bec llarg i corbat. Viu als boscos, però també a parcs i jardins arbrats. Fa el niu en forats de l’escorça dels arbres i, una característica del seu comportament és que puja pel tronc dels arbres en espiral tot menjant els insectes i aranyes que troba a l’escorça per la qual cosa s’ajuda amb les plomes de la cua forcada, que són molt dures, i li serveixen per recolzar-se. És sedentari i s’estima la seva població en 225.000 i 400.000 individus. Té un cant rítmic.

Roberto Lerco, XC239578. Accessible at www.xeno-canto.org/239578


divendres, 2 de març de 2018

L'oreneta vulgar


Oreneta vulgar (Hirundo rustica)

Oreneta vulgar - Golondrina común - Barn Swallow

L'oreneta vulgar, o comuna, fa uns 19 cm i es reconeix pels llargs filets de la seva cua forcada, pel dors és blau-negrós i per la gola i el front vermellosos, brunencs en els exemplars joves, mentre que el ventre és blanc amb les puntes de les ales i de la cua negres. Nia en llocs coberts, protegits, com porxos, coberts, cases i naus abandonades, sovint en bigues, on fa nius de fang oberts per dalt, en forma de cassoleta. El vol l’oreneta cuablanca és menys impetuós. És una espècie estival, arriba a partir del mes de febrer-març i marxa al setembre-octubre. S’alimenta d’insectes que caça al vol. Té una veu sorollosa. La població s’estima entre 370.000 i més de 500.000 individus.

Veu: Jordi Calvet, XC385612. Accessible at www.xeno-canto.org/385612




L'oreneta cuablanca

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)



Oreneta cuablanca – Avión común - Common House Martin

L'oreneta cuablanca, que fa de uns 14 cm, té el dors negre amb irisacions blavoses llevat del carpó que és blanc, la part ventral és blanquinosa llevat de les ales que són gris fosc i de les puntes de la cua que són negres. Nia a les façanes de les cases, amb preferència pels ràfecs, als pobles i ciutats petites, i també a camp obert, fent nius de fang poc oberts, la qual cosa els diferencia dels de l’oreneta vulgar, que també són de terra, però oberts per dalt. És una espècie estival, arriba a partir del mes de febrer i marxa a l’octubre. S’alimenta d’insectes que caça al vol. Té una veu molt sorollosa. La població s’estima entre 270.000 i més de 400.000 individus.

Veu: Dimitri, XC330283. Accessible at www.xeno-canto.org/330283


dijous, 1 de març de 2018

El bernat pescaire

Bernat pescaire (Ardea cinerea)


És un dels grans ocells del país. Fa uns 84-102 cm amb el coll estès. És una espècie que ha passat d’hivernant a, en part, resident per l’existència d’una colònies estables de cria, com la del Zoo de Barcelona, on s’han comptat fins a 100 nius. La població actual és superior al miler d’individus. Té un plomatge gris, blanc i negre, on predomina el gris, i un llarg bec grisenc, groc-ataronjat a la punta, i es sosté amb dues llargues potes tot i que sovint se’l pot veure reposar en una de sola. Viu en llocs aigualosos o en la seva proximitat (aiguamolls, estanys, llacs, rius...). Fa un niu amb branquillons a les capçades dels arbres, que comparteix amb altres espècies que també hi fan el seu (esplugabous, martinet blanc...). Menja principalment peixos però també insectes, granotes, ocells... i fa un sorollós reclam.

Jordi Calvet, XC389467. Accessible at www.xeno-canto.org/389467

La mallerenga carbonera

Mallerenga carbonera (Parus major)


La mallerenga carbonera, com la mallerenga blava, són ocells de boscos i bardisses, comparteixen hàbitat i també les podem veure a parcs i jardins arbrats. Fa uns 14-15 cm i té les galtes blanques i el cap i una corbata negres, el plomatge ventral groc i el dorsal verdós i les ales grisenques amb una franja blanca. Llevat de l’època de cria, sovint es barreja formant estols amb altres mallerengues. És insectívor però quan escassegen, tardor-hivern, també menja llavors i fruits silvestres. Nia a forats d’arbres i parets però és poc exigent i pot fer niu a llocs molt diversos. Espècie sedentària, s’estima que la seva població pot depassar de molt els 2.000.000 d’individus. Té un repertori ampli de veus. Una de les més comunes és un insistent yuti-yuti-yuti-yuti.

Jordi Calvet, XC218147. Accessible at www.xeno-canto.org/218147

dimecres, 28 de febrer de 2018

La mallerenga blava

Mallerenga blava (Cyanistes caeruleus)


És més petita que la mallerenga carbonera (11-12 cm), amb qui comparteix hàbitat, els boscos, i els parcs i jardins arbrats. Es diferencia per la cua, el capell i les ales blavosos, apagats, grisencs en els joves, per l’antifaç negre que li travessa els ulls, que destaca sobre el blanc de la cara, i la resta del cos groc amb el dors lleugerament verdós. A la part del pit presenta molt difuminada una corbata que contrasta amb la negra i ben marcada de la mallerenga carbonera. Sovint se la veu penjada de les branques, cap per avall en posicions acrobàtiques. S’alimenta de llavors, fruits, insectes (larves, papallones, pugons...) i també de brots tendres d’algunes plantes. Nia a forats d’arbres i parets. 
Com passa amb d'altres espècies la seva població augmenta de l’octubre al març amb exemplars del centre i nord d’Europa. Hi ha entre 1.000.000 i 1.500.000 d’individus. La seva veu és més suau que la de la mallerenga carbonera.

Jordi Calvet, XC313328. Accessible at www.xeno-canto.org/313328