dissabte, 3 de març de 2018

El raspinell comú

Raspinell comú (Certhia brachydactyla)


Raspinell comú - Agateador europeo - Short-toed Treecreeper

També anomenat pica-soques, fa uns 12-13 cm, té el plomatge del dors i de les ales bigarrat amb colors negre, blanc, castany i gris, i el del pit i ventre d’un blanquinós brut. Té un bec llarg i corbat. Viu als boscos, però també a parcs i jardins arbrats. Fa el niu en forats de l’escorça dels arbres i, una característica del seu comportament és que puja pel tronc dels arbres en espiral tot menjant els insectes i aranyes que troba a l’escorça per la qual cosa s’ajuda amb les plomes de la cua forcada, que són molt dures, i li serveixen per recolzar-se. És sedentari i s’estima la seva població en 225.000 i 400.000 individus. Té un cant rítmic.

Roberto Lerco, XC239578. Accessible at www.xeno-canto.org/239578


divendres, 2 de març de 2018

L'oreneta vulgar


Oreneta vulgar (Hirundo rustica)

Oreneta vulgar - Golondrina común - Barn Swallow

L'oreneta vulgar, o comuna, fa uns 19 cm i es reconeix pels llargs filets de la seva cua forcada, pel dors és blau-negrós i per la gola i el front vermellosos, brunencs en els exemplars joves, mentre que el ventre és blanc amb les puntes de les ales i de la cua negres. Nia en llocs coberts, protegits, com porxos, coberts, cases i naus abandonades, sovint en bigues, on fa nius de fang oberts per dalt, en forma de cassoleta. El vol l’oreneta cuablanca és menys impetuós. És una espècie estival, arriba a partir del mes de febrer-març i marxa al setembre-octubre. S’alimenta d’insectes que caça al vol. Té una veu sorollosa. La població s’estima entre 370.000 i més de 500.000 individus.

Veu: Jordi Calvet, XC385612. Accessible at www.xeno-canto.org/385612




L'oreneta cuablanca

Oreneta cuablanca (Delichon urbicum)



Oreneta cuablanca – Avión común - Common House Martin

L'oreneta cuablanca, que fa de uns 14 cm, té el dors negre amb irisacions blavoses llevat del carpó que és blanc, la part ventral és blanquinosa llevat de les ales que són gris fosc i de les puntes de la cua que són negres. Nia a les façanes de les cases, amb preferència pels ràfecs, als pobles i ciutats petites, i també a camp obert, fent nius de fang poc oberts, la qual cosa els diferencia dels de l’oreneta vulgar, que també són de terra, però oberts per dalt. És una espècie estival, arriba a partir del mes de febrer i marxa a l’octubre. S’alimenta d’insectes que caça al vol. Té una veu molt sorollosa. La població s’estima entre 270.000 i més de 400.000 individus.

Veu: Dimitri, XC330283. Accessible at www.xeno-canto.org/330283


dijous, 1 de març de 2018

El bernat pescaire

Bernat pescaire (Ardea cinerea)


És un dels grans ocells del país. Fa uns 84-102 cm amb el coll estès. És una espècie que ha passat d’hivernant a, en part, resident per l’existència d’una colònies estables de cria, com la del Zoo de Barcelona, on s’han comptat fins a 100 nius. La població actual és superior al miler d’individus. Té un plomatge gris, blanc i negre, on predomina el gris, i un llarg bec grisenc, groc-ataronjat a la punta, i es sosté amb dues llargues potes tot i que sovint se’l pot veure reposar en una de sola. Viu en llocs aigualosos o en la seva proximitat (aiguamolls, estanys, llacs, rius...). Fa un niu amb branquillons a les capçades dels arbres, que comparteix amb altres espècies que també hi fan el seu (esplugabous, martinet blanc...). Menja principalment peixos però també insectes, granotes, ocells... i fa un sorollós reclam.

Jordi Calvet, XC389467. Accessible at www.xeno-canto.org/389467

La mallerenga carbonera

Mallerenga carbonera (Parus major)


La mallerenga carbonera, com la mallerenga blava, són ocells de boscos i bardisses, comparteixen hàbitat i també les podem veure a parcs i jardins arbrats. Fa uns 14-15 cm i té les galtes blanques i el cap i una corbata negres, el plomatge ventral groc i el dorsal verdós i les ales grisenques amb una franja blanca. Llevat de l’època de cria, sovint es barreja formant estols amb altres mallerengues. És insectívor però quan escassegen, tardor-hivern, també menja llavors i fruits silvestres. Nia a forats d’arbres i parets però és poc exigent i pot fer niu a llocs molt diversos. Espècie sedentària, s’estima que la seva població pot depassar de molt els 2.000.000 d’individus. Té un repertori ampli de veus. Una de les més comunes és un insistent yuti-yuti-yuti-yuti.

Jordi Calvet, XC218147. Accessible at www.xeno-canto.org/218147

dimecres, 28 de febrer de 2018

La mallerenga blava

Mallerenga blava (Cyanistes caeruleus)


És més petita que la mallerenga carbonera (11-12 cm), amb qui comparteix hàbitat, els boscos, i els parcs i jardins arbrats. Es diferencia per la cua, el capell i les ales blavosos, apagats, grisencs en els joves, per l’antifaç negre que li travessa els ulls, que destaca sobre el blanc de la cara, i la resta del cos groc amb el dors lleugerament verdós. A la part del pit presenta molt difuminada una corbata que contrasta amb la negra i ben marcada de la mallerenga carbonera. Sovint se la veu penjada de les branques, cap per avall en posicions acrobàtiques. S’alimenta de llavors, fruits, insectes (larves, papallones, pugons...) i també de brots tendres d’algunes plantes. Nia a forats d’arbres i parets. 
Com passa amb d'altres espècies la seva població augmenta de l’octubre al març amb exemplars del centre i nord d’Europa. Hi ha entre 1.000.000 i 1.500.000 d’individus. La seva veu és més suau que la de la mallerenga carbonera.

Jordi Calvet, XC313328. Accessible at www.xeno-canto.org/313328

El pardal xarrec

Pardal xarrec (Passer montanus)


Més menut (12-14 cm) que el pardal comú, el xarrec el distingim per la taca negra que té a la galta. El plomatge del dors és castany llistat de negre, amb una franja blanca a la part superior de les ales, pitet negre i bec robust, blavenc a l’estiu i gairebé negre a l’hivern. No està tan lligat als humans com el comú i prefereix els camps oberts i masies. Fa niu en forats de les cases i dels arbres, i en arbres aïllats. És un ocell sedentari, de vida gregària sovint formant colònies amb exemplars de pardal comú. Veu molt semblant a la del pardal comú però més alegra. La seva població s'estima en unes 300.000 parelles.

Jordi Calvet, XC75657. Accessible at www.xeno-canto.org/75657

dimarts, 27 de febrer de 2018

La fotja vulgar

Fotja vulgar (Fulica atra)


És un ocell robust de 36-42 cm, de plomatge negre-pissarrós, de bec blanc  i de potes verdoses. Viu en pantans, llacs i basses de certa fondària dels que no se’n separa massa. La seva alimentació és bàsicament formada per vegetals que obté capbussant-se, però també de cucs, larves, insectes... La seva població augmenta d’octubre a març amb exemplars del centre i nord d’Europa, i s’estima en unes 5000 parelles. Té una veu forta i variada.

La veu és una versió reduïda de https://freesound.org/s/140177/


dilluns, 26 de febrer de 2018

La perdiu roja

Perdiu roja (Alectoris rufa)


És un ocell de 32 a 35 cm, que té el bec i les potes vermells, el pitet blanc així com una franja per sobre de l’ull, la gorgera negra, llistes pectorals negres sobre plomatge grisenc, part ventral grisenca, part dorsal superior marronosa i flancs llistats de colors blanc, blavós, castany i negre. Viu en ambients oberts de vegetació baixa amb preferència per als conreus de cereals. S’alimenta de cereals i les cries d’insectes. Sovint es pot veure caminant i aixeca el vol quan es veu amenaçada. En època de cria es poden veure  femelles seguides per les cries. És una espècie sedentària i gregària menys en època de reproducció. La seva població s’estima en més de 150.000 parelles. És una espècie molt preuada en la caça menor i és per això que periòdicament s'alliberen a la natura perdius de granja. La seva veu és rítmica i repetitiva.

Jordi Calvet, XC334156. Accessible at www.xeno-canto.org/334156


La polla blava

Polla blava (Porphyrio porphyrio)


És un ocell de 45-50cm de plomatge blau-violaci amb reflexos purpuris, menys les plomes de sota la cua que són blanques, de potes llargues i vermelles, així com l’escut frontal i el bec que també vermells, però el bec més apagat a l’hivern, que viu als aiguamolls i als llacs, amb vegetació abundant, com els canyissars. És una espècie sedentària que menja plantes, brots, llavors, arrels, i també cucs, cargols, larves, i petits vertebrats. Aquesta espècie, que a mitjans del segle XX gairebé havia desaparegut, es reintroduí, a finals de segle, i ara ja hi ha més de 1000 parelles La seva veu és formada per uns estridents crits nasals.
Somkiat Pakapinyo (Chai), XC382828. Accessible at www.xeno-canto.org/382828

dissabte, 24 de febrer de 2018

El bruel

Bruel (Regulus ignicapilla)


És un dels ocells més petit d'Europa. Fa uns 9 cm. De cos rodanxó, el mascle té una franja taronja central al cap, groga a la femella, amb una franja negre a banda i banda i una altra blanca per sobre de l’ull, que és la que el diferencia del reietó, i plomatge verdós i ales grisenques amb franges blanques i negres. S’alimenta de petits insectes i aranyes i viu als alzinars, a les pinedes i a d’altres boscos. S’estima la seva població en unes 500.000 parelles que d’octubre a març augmenta amb individus que vénen del nord d’Europa fugint del fred. És en aquestes dates que també se’l veu pels conreus i vegetació arbustiva. També el podem reconèixer per la seva veu.

Marco Dragonetti, XC394231. Accessible at www.xeno-canto.org/394231

L'ànec collverd

Ànec collverd (Anas platyrhynchos)



És l’ànec més comú, fins a 20000 parelles que a l’hivern augmenten per l’arribada d’exemplars hivernants del centre i nord d’Europa. Viu a zones humides, aiguamolls, embassaments, rius i rierols però també en estanys artificials de parcs i jardins.
Robust, fa fins a 60 cm. El mascle té el cap verd, el bec groc, una franja blanca al voltant del coll, el pit castany, i el ventre i el dors grisencs, i la femella té el plomatge castany clapejat, bec grisenc amb taques grogues als costats i una franja ocular fosca. Tant mascle com femella tenen una taca blau-violàcia a l’ala. El mascle fora de l’època de cria té colors apagats i es distingeix de la femella pel bec groc. La seva alimentació és omnívora. I així nyequeja .

Alexandre Moreira, XC357091. Accessible at www.xeno-canto.org/357091

L'ànec griset

Ànec griset (Anas strepera)



Viu en zones humides, de poca fondària. Més petit que l’ànec collverd, 50 cm, l’adult mascle té el bec negre i, la femella, fosc pel damunt i parts laterals ataronjades. El mascle té el plomatge grisenc i el pit clapejat, i la femella brunenc i el pit clapejat més clar i, tant l’un com l’altre sexe, tenen una taca blanca a la part posterior de l’ala. En època no nupcial mascle i joves es confonen amb la femella. Les potes són ataronjades. Les femelles es confonen amb les de l’ànec collverd o amb les de l’ànec cuallarg si no fos per la taca blanca. Mengen fulles, arrels, insectes, cargols...
Hiverna al nostre país, el podem veure d’octubre a febrer, fins a 5000 exemplars, i alguns exemplars nien al Delta de l’Ebre i als Aiguamolls de l’Empordà, unes 350 parelles, on resideixen tot l'any. Aquesta és la seva veu

Lars Lachmann, XC359036. Accessible at www.xeno-canto.org/359036

L'oca vulgar

Oca vulgar (Anser anser)



Viu en llocs aigualosos, de poca fondària (llacs, arrossars, aiguamolls...). És un ocell hivernant, ens visita de setembre a març, corpulent, d'uns 80 cm. El seu plomatge és grisenc-marronós amb la part anterior més clara. El bec és robust i ataronjat i les potes roses. El seu vol és pesat, per la seva corpulència, i en grup ho fa en formacions en V. La seva alimentació és bàsicament vegetariana. I aquesta és la seva veu.

Volker Arnold, XC128215. Accessible at www.xeno-canto.org/128215