Pica-soques blau

Pica-soques blau (Sitta europaea)

És un ocell de 12-14 cm, sedentari, present durant tot l'any als boscos de ribera o de la muntanya humida, fins a més de 2000 metres, però també present a parcs i jardins de pobles i ciutats, horts i bardisses. Té les galtes blanques, el capell i el dors blau-grisenc. Porta com un antifaç negre que travessa l’ull des de la base del bec al clatell. Les parts inferiors són vermelloses des de la gola fins al ventre. Els costats són clarament marronosos, més clars en les femelles. El bec, recte, llarg, punxegut i negre recorda el d’un picot.

És capaç de moure's en totes direccions al llarg dels troncs, inclòs cap per avall, cosa que mai fan els picots, i sense ajudar-se amb la cua cosa que el diferencia del raspinell. S’alimenta d’insectes, de llavors i de fruits secs. La seva veu recorda un tuit-tuit-tuit... sec.

Fernando Aranguren Jiménez, XC702232. Accessible a www.xeno-canto.org/702232

Tètol cuanegre

Tètol cuanegre (Limosa limosa)

És un ocell limícola de bec llarg ataronjat a la base i negre a la punta, de potes llargues negres, de 37-42 cm, migrador, que se'l sol veure pel març-abril o pel setembre-octubre i hivernant al delta de l'Ebre, mentre que a les altres zones humides és escàs o ocasional com a hivernant. Té el coll i el pit ataronjats i les parts inferiors blanques amb franges fosques i el cos acaba amb una cua negra (plomatge nupcial). A l'hivern, la part superior és gris fosc, més clar al coll, i la part inferior blanc grisenca (plomatge postnupcial). El mascle és més petit i més acolorit que la femella. Prefereix l'aigua salada als aiguamolls d'aigua dolça, però també mostra una certa predilecció per les masses d'aigua salobre i és per això que ocupa aiguamolls, saladars, arrossars... on es pot veure, amb altres limícoles, a la recerca de cucs, larves i petits crustacis. Tanmateix, no sempre busca el seu aliment a l'aigua, sinó també a la sorra, als camps llaurats, als prats on caça els cucs de terra. Quan vola emet un ràpid i nasal cueta-cueta-cueta, i algunes vocalitzacions que recorden les que fa la fredeluga.

Olivier SWIFT, Hélène CARTAUD, XC641497. Accessible a www.xeno-canto.org/641497

Cotxa fumada

Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros)

Mascle

Femella

És un ocell menut (14 cm). El mascle té el pit i la cara de color negre-grisós, i la resta del cos fosc, amb una taca blanca a les ales, mentre que les femelles i els joves són grisencs. Té com a característica principal el moviment nerviós de la seva cua vermellosa. El bec i les potes són negres. Canta de manera molt sonora i audible, amb xiulets curts i penetrants i notes repetides. A l’estiu es desplaça als ambients muntanyencs, penya-segats i llocs rocallosos però a la tardor torna a la terra baixa i es pot veure a camp obert i matollars. S’ha adaptat a l'entorn urbà la qual cosa li ha permès ampliar el seu territori. La població augmenta també a l’hivern amb individus del centre i nord d’Europa. L'ocell es veu sovint en llocs enlairats com estaques, filats, branques d’arbre des d'on localitza les possibles preses. És principalment insectívor però també menja aranyes, centpeus, petits mol·luscs, cucs de terra, etc. i quan escassegen petits fruits i baies. Les llavors són marginals en la seva dieta.

https://freesound.org/s/618006/ is a mp3 version of https://freesound.org/people/reinsamba/sounds/56302/

Aligot comú

 Aligot comú (Buteo buteo)

Rapinyaire de vol majestuós que el distingim en vol, per sota, per les franges clares de les ales i perquè sol planar fent cercles. Com altres rapinyaires (falcó, milà, xoriguer...) aprofita els corrents d’aire per mantenir-se en vol sense perdre altura. També té el costum de posar-se al damunt dels pals de corrent o de telèfon o de les branques d’algun arbre. És de cos robust, la femella més que el mascle, de 51-56 cm, amb el coll molt curt, de coloració variable, la més típica de l’adult és la marronosa però també pot ser brunenca o gairebé blanca clapejada de marró fosc o negre, i la cua curta i ampla, en forma de ventall que acaba amb una franja negra (punta de les plomes de la cua). Té el bec és negre fort i ganxut amb cera molt groga. El plomatge juvenil és més pàl·lid i menys uniforme que el dels adults. Molt sovint reconeixerem la seva presència pel xisclet (quiu-quiu-quiu-quiu...) que llança com un plany mentre plana al damunt dels nostres caps, a gran altura, tot fent una prospecció del terreny cercant les preses de les quals s’alimenta: insectes, rèptils, rosegadors o ocells petits.

Xisclet is a mp3 version of https://freesound.org/people/Benboncan/sounds/91467/

Rossinyol

 Rossinyol (Luscinia megarhynchos)

És un ocell estival, arriba cap a mitjans d’abril i marxa a l’Àfrica a finals de l’estiu tot i que algun tocatardà ho farà a primers d’octubre. És difícil de veure tot i que és més probable fer-ho quan canta perquè s’està quiet. És molt apreciat per la bellesa del seu cant. Viu en llocs de vegetació densa com boscos, bardisses i marges preferentment humits. És fàcil escoltar-lo els mesos de maig i juny, els mesos de feina, busquen aparellar-se. És dels pocs ocells que canten al capvespre-nit.

Fa uns 16 cm i és de color gris-marronós menys la cua que és vermellosa, i té els ulls negres envoltats d'una anella blanca. S'alimenta d'invertebrats, especialment d'insectes, com els escarabats o les formigues, que captura a terra. També consumeix, al final de la temporada, llavors o fruits madurs (baies i similars).

Jordi Calvet, XC483806. Accessible a www.xeno-canto.org/483806

L'ànec capblanc

Ànec capblanc (Oxyura leucocephala)

Ànec cabussador de mida mitjana (43-48 cm), de cos petit i rabassut, amb una llarga cua fosca, que sol mantenir dreta fora de l'aigua. Té el coll curt i el cap blanc, voluminós, amb una gorra negra, rematat per un robust bec blau més ample a la base. Pel que fa al plomatge del dors és marronós, els flancs més clars. La femella, de tonalitat general marró-grisenca, presenta el cap fosc solcat per una franja clara sota l'ull, les galtes blanquinoses i el bec gris. Els joves són molt semblants a les femelles. L'ànec de cap blanc vola poc i malament i gairebé mai freqüenta terra seca. És omnívor, alterna llavors i plantes aquàtiques amb petits invertebrats i més particularment crustacis i mol·luscs. És una espècie rara a Catalunya. El mascle emet un claqueig durant el zel. En altres èpoques són silenciosos ambdós sexes.

Tero Linjama, XC164148. Accessible at www.xeno-canto.org/164148

El xarxet marbrenc

Xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris)

Ànec nedador de mida petita (39-42 cm). El mascle adult és de color clar, marró sorrenc, més fosc a la part dorsal, amb múltiples taques rodones, clares, per tot el cos, amb una taca fosca al voltant de l’ull, bec i potes negres, i cap i coll clars. Els dos sexes, així com els immadurs, són pràcticament semblants però la femella adulta és de mida una mica menor, cua més petita i coloració del bec i de les taques de l’ull i del cos lleugerament més clares. És molt rar i localitzat (Delta de l’Ebre i del Llobregat, aiguamolls de l’Empordà). Es troba en estanys poc profunds amb vegetació densa, preferentment d’aigua dolça tot i que li agraden els aiguamolls salobres. És principalment vegetarià, però no menysprea larves i insectes. És un ànec silenciós. Durant el festeig emet un xiulet agut i aspre.

Giovanni Boano, XC209043. Accessible at www.xeno-canto.org/209043

El cabusset

Cabusset (Trachybaptus ruficollis)

Adult plomatge nupcial

 Adult plomatge internupcial

Petit cabussador (29 cm) fàcil de reconèixer per la seva silueta compacta, cap rodó, amb coll mitjà arquejat, bec prim, curt, recte i fosc amb la base groga, a l'estiu. A l'estiu (plomatge nupcial) mostra una coloració general fosca, amb el cos, el cap i el clatell negres, mentre que la gola i el coll presenten una tonalitat castany-vermellósa. A l'hivern (plomatge internupcial) les zones inferiors, incloent-hi les galtes, la gola i el coll, tenen color crema, mentre que el cap i el dors són d'un to marró fosc; en aquesta època, el bec és gairebé íntegrament de color gros. Tant en una com altre estació, la part del darrera té un aspecte cotonós. No para quiet. Es cabussa constantment a la recerca de les seves preses aquàtiques (larves d’insectes, invertebrats aquàtics, peixets). El seu reclam és un so llarg i agut (bi-bi, bit-bit). A l'hivern es mostra silenciós. Al cabusset li agraden les aigües tranquil·les, per la qual cosa no és estrany trobar-lo a petites basses o fins i tot a sèquies.

José Carlos Sires, XC381776. Accessible at www.xeno-canto.org/381776

El corb marí gros

Corb marí gros (Phalacrocorax carbo)

 

És un ocell de grans dimensions (77-94 cm). Abans el corb marí gros era només hivernant, però des de fa uns anys s'ha establert com a reproductor en alguns llocs i el podem veure tot l’any. A partir del setembre arriben, per hivernar a casa nostra, individus del nord d’Europa. L’adult té plomatge tot negre, amb iridescència blava i verda. El dors és de color gris bronze amb vores fosques. La cua és negra i força llarga. El cap és negre , amb la gola i les galtes blanques. Els ulls són verds, van des de maragda fins a turquesa. El bec llarg i potent és de color negre amb la base ataronjada. Té el coll llarg,  i les potes curtes, i els peus palmats són negres. El plomatge nupcial mostra una taca blanca a la cuixa. Té una veu gutural una mena de fort “kraa”.

Viu a les costes rocoses o sorrenques, a les desembocadures dels rius, en aiguamolls i prop de llacs i pantans. Fa niu en penya-segats i illes rocoses, i s'alimenta principalment de peixos i d’invertebrats aquàtics.

 Jordi Calvet, XC690071. Accessible at www.xeno-canto.org/690071

L'ànec cullerot

Ànec cullerot (Spatula clypeata)

 Femella

 Mascle

És un ànec que es distingeix pel gran bec gris en forma de cullera (espàtula). Fa uns 44-52 cm. El mascle té el cap verd en el qual es distingeixen els ulls grocs (iris), el pit blanc, els costats i el ventre marrons i l’esquena negra. Les potes són ataronjades. La femella és semblant a la de l’ànec collverd però es diferencia pel bec que és grisenc, ataronjat per la base i amb forma de cullera. Viu en estanys, aiguamolls i llacunes litorals. No és tan gregari com altres ànecs normalment es veuen en parelles o en estols petits.

El seu bec en forma d'espàtula és especialment adequat per filtrar l’aigua i recollir l’aliment. Mou el bec a l'aigua de dreta a esquerra, xucla constantment, i filtra les partícules comestibles (petits animals aquàtics, crustacis, mol·luscs i plàncton) però també menja plantes.

La població autòctona és d’unes 10-15 parelles però a partir del mes d’agost arriben a Catalunya de 10000 a 18000 exemplars del nord d’Europa i s’hi estaran fins a finals de l’hivern.

Aquesta és la seva veu.

Paul Driver, XC168805. Accessible at www.xeno-canto.org/168805

El xibec

Xibec (Netta rufina)

 Mascle 

 Femella

És un ànec gran (53-57 cm) capbussador. El mascle té el cap ataronjat-terrós amb la part de la cara més fosca. El coll, el pit i el ventre són negres. Els costats blancs contrasten amb el dors marronós. Una banda blanca creua l'espatlla. El bec i els ulls són vermells, les potes vermell-taronja. La femella és més discreta: cap marró fosc, galtes de color blanc grisenc, bec gris, ulls foscos, dors marró, i part inferior més pàl·lida.

S’alimenta a la superfície o es capbussa per prendre bàsicament plantes o també animals petits (capgrossos, crustacis, cucs, insectes, mol·luscs, peixets...).

És una espècie migratòria que hiverna a la regió mediterrània però a Catalunya hi ha una població que la podem veure quasi tot l’any. Viu on hi ha masses d'aigua envoltades de canyissars de les costes marines, llacs i aiguamolls.

Fa uns sons de reclam sonors i repetitius.

Reclam: Matthias Hemprich, XC292367. Accessible a www.xeno-canto.org/292367

Colom roquer

 

El colom roquer (Columba livia) o domèstic, perquè aquesta espècie és de la que es deriven els coloms domèstics, fa de 25 a 35 cm, té el plomatge gris-blavós, més fosc al cap, coll i pit, amb irisacions, menors a la femella, el carpó és blanc i té dues bandes fosques a les ales que es veuen bé quan les té plegades. També és fosca la punta de la cua. El bec és negrós i a la part superior té una cera blanquinosa. Les potes són d’un vermell purpuri. La femella és semblant al mascle però les irisacions són menys intenses i es limiten als costats i zona posterior; el seu pit és menys voluminós i més fosc.

En principi es tracta d’una espècie rupícola però que ha colonitzat pobles i ciutats on arriben a ser una autèntica plaga perquè en disposar d’aliment i aixopluc es reprodueixen tot l’any. Murs i teulades recorden els espadats on viuen les poblacions salvatges.

Els coloms roquers són, en general, sedentaris i rarament s'allunyen de la seva regió natal, s’alimenten a terra, són principalment granívors (llavors de cereals, lleguminoses...) però també mengen fruits (lledons...), brots, insectes, erugues, cucs i cargols.

La seva veu és el conegut parrupeig.

Jacobo Ramil MIllarengo, XC695799. Accessible a www.xeno-canto.org/695799