Documentar-se sobre els ocells

Els ocells a la xarxa

Espais naturals protegits http://www.gencat.es/darp/medi/pein/eparcs02.htm

Estació Ornitològica del Baix Cinca http://www.readysoft.es/mequinensa/moixo/

Grup d’Ornitologia Balear http://www.ocea.es/gob/gob.htm

Guía práctica de las Aves de España http://www.mundofree.com/carferg/

Institut Català d’Ornitologia http://www.ornitologia.org/

Los Pájaros y sus nombres http://www.mumm.ac.be/~serge/birds/home_es.html

Oiseaux.net pàgina de l’associació Ecopains d'abord,  http://www.oiseaux.net/

Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà http://www.aiguamolls.org/index_a.htm

Rare Birds in Spain  http://www.rarebirdspain.net/home.htm

Sociedad Española de  Ornitologia http://www.seo.org/


Llibres d'ocells

DEL HOYO, J. I SARGATAL, J. (1989): On Observar Ocells a Catalunya. Barcelona: Lynx.

FERRER, X., MARTÍNEZ, A. i MUNTANER. J. et al. (1986): Ocells. Volum 12 de la Història Natural dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

HARANT, H. i JARRY, D. (1973): Guide du Naturaliste dans le Midi de la France. II. La garrigue, le maquis, les cultures. Neuchâtel: Delachaux et Niestlé.

JONSSON, L. (1994): Ocells d’Europa amb el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Barcelona: Edicions Omega.

MALUQUER,J. (1981): Els Ocells de les Terres Catalanes. Barcelona: Ed. Barcino.

MALUQUER,J. (2008): Conèixer i estimar els ocells. Barcelona: Ed. Pòrtic.

MUNTANER, J. FERRER, X. i A. MARTÍNEZ (ed.) (1983): Atlas dels Ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres.

PETERSON, R. MOUNTFORT, G. i HOLLON P.A.D. (1996): Guia decamp dels Ocells dels Països Catalans i d’Europa. Barcelona: Edicions Omega.

SVENSSON, LARS (2010). Guia d'ocells. Europa i regió mediterrània. Barcelona. Edicions Omega.

Veus d'ocells a la xarxa

http://www.xeno-canto.org/collection/area/europe

Lloc web per compartir enregistraments de les veus d'ocells silvestres de tot el món.

El cigne mut

El cigne mut (Cignus olor)

Aquest ocell de gran envergadura, 140-160 cm, neda tranquil·lament amb una gran elegància per aigües marítimes, aiguamolls, rius i estanys. El seu llarg coll en forma de S i el bec vermell amb una protuberància negra a la base destaquen del blanc immaculat del seu plomatge. Antigament la seva presència, a l'hivern, era esporàdica. Ara la seva població, en estat salvatge, s'estima en unes 20 parelles, però està en expansió, i el podem observar, de forma irregular, a qualsevol aiguamoll de Catalunya, a causa de les poblacions dels estanys d'alguns parcs urbans des dels quals s'han escapat. Va ésser introduït als Aiguamolls de l'Empordà i l'aiguabarreig del Segre-Cinca.

S'alimenta de plantes aquàtiques i nia a terra o sobre un munt de vegetació (canyes, canyís, algues...). Tot i que és força silenciós emet diversos sons.
.

Cigne mut (Cygnus olor) de Ocells del meu país - Catalunya està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a
https://plus.google.com/photos/110747763211443092513/albums/5724986669278701505/5933970137586058034?banner=pwa&authkey=CImuismbo72FyAE&pid=5933970137586058034&oid=110747763211443092513
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://www.xeno-canto.org/42530.

El gavià argentat

El gavià argentat (Larus michahellis)

Els gavians són ocells de la família dels làrids, com les gavines, però de mida mitjana o gran (més de 50 cm). Gavines i gavians són animals generalment piscívors, i com a tals, vinculats al mar i a la zona litoral tot i que s'endinsen al continent seguint els cursos dels rius o a la cerca d'embassaments. Ara però també ho fan a la cerca d'abocadors d'escombraries on troben residus de què alimentar-se la qual cosa ha afavorit el creixement de la població, entre d'altres, de gavians argentats a Catalunya, que s'estima en més de 10500 parelles. El gavià argentat és un ocell gran d'uns 50 cm amb les potes grogues i el bec grocs, però amb una taca vermella, de plomatge blanc i amb el dors gris com les ales que acaben amb les puntes negres. Destaquem del seu comportament la veu cridanera i la seva agressivitat en la defensa del territori.

Les principals zones de reproducció són el delta de l'Ebre i les illes Medes.


Aquesta obra de Ocells del meu país- Catalunya està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a
https://plus.google.com/photos/110747763211443092513/albums/5564382882147906449/5899379547229378754?banner=pwa&pid=5899379547229378754&oid=110747763211443092513
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://www.xeno-canto.org/130643

El gaig

El gaig (Garrulus glandarius)

De forma força semblant a la garsa, però més petit (32-35 cm) i rodanxó, és el vigilant del bosc, el seu hàbitat preferit (alzinars, rouredes i fagedes). Quan hi entrem llença el seu critd’alerta, un reclam sorollós, un repetititu “gaig-gaig”, anunciant als altres pobladors que un intrús ha entrat a casa seva. Expliquen que, en la fugida d’Egipte, quan Maria i el nen Jesús, s’havien amagat per passar desapercebuts als soldats, un gaig en delatà la seva presència, i Maria li va llençar una maledicció: “Gaig ets, gaig seràs i per més que mengis no t’engreixaràs”, la qual cosa diuen que explica perquè és un animal tant poc apreciat pels caçadors car té molta ploma i poca carn.

Té el cos de color terrós (bru-marró clar), el carpó blanc i la cua negra amb la punta de les ales que tenen una taca blanca i un conjunt de plomes amb franges blaves i negres molt vistoses. S'alimenta d'aglans i d'altres fruits silvestres tot i que ara, el gaig, sembla que s’ha tornat urbà o suburbà.

El gaig és el còrvid més abundant del nostre país. La població s'estima d'entre 110000 i 150000 parelles.



Gaig (Garrulus glandarius) de Ocells del meu país - Catalunya està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a
https://plus.google.com/photos/110747763211443092513/albums/5564382882147906449/5899101647642987266?pid=5899101647642987266&oid=110747763211443092513
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a www.xeno-canto.org/112636

L'estornell negre

L'estornell negre (Sturnus unicolor)

Fa de 21 a 23  cm de llargària. El seu plomatge és negre i és difícil de diferenciar de l'estornell vulgar (Sturnus vulgaris) quan s'observa a distància, però de prop, a l'estiu, el mascle és negre brillant, amb irisacions, sense taques. El bec és groc pàl·lid amb la base de color blau grisenc, en la temporada de reproducció, i fosca o negra a l'hivern i les potes d'un color marró rosat. Té un cant característic però fa excel·lents imitacions (cornella, gralla, merla, picot verd, pinsà...). Nia en colònies en arbres o en edificis, com masos, comunament sota teulades o en forats. S’alimenta d’insectes i les seves larves, cucs, cargols, llavors i fruits i viu a ciutats i pobles. De vegades fa colònies mixtes amb l’estornell vulgar. La seva població s’estima que és de 62000 a 99000 parelles.

L'estornell negre (Sturnus unicolor) de Ocells del meu país - Catalunya està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a https://plus.google.com/u/0/photos/110747763211443092513/albums/5564382882147906449/5564382947685504418

El gafarró

El gafarró (Serinus serinus)

Petit ocell d’uns 11 cm, de bec fort, curt i cònic, i de color bru groguenc ratllat de negre amb zones de color groc canari com el carpó, el front, la cella i el pit. La femella és menys groga i més mat. Difícil de veure perquè s’està a les capçades dels arbres, enmig del fullam espès, on també nidifica. Acabat l’hivern però podem observar els mascles refilant a l’extrem de les branques més altes desproveïdes encara de fulla. El seu cant ràpid sembla el dringar de les claus d’un clauer. Menja llavors i erugues que troba a les zones properes on viu, normalment arbredes,  i que també es poden veure en espais oberts amb arbres. És comú als parcs i jardins de pobles i ciutats. La població és d’un milió de parelles però augmenta a l’hivern amb l’arribada dels exemplars del nord d’Europa. És la quarta espècie més abundant del país.

El gafarró (Serinus serinus) d' Ocells del meu país - Catalunya està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a https://plus.google.com/u/0/photos/110747763211443092513/albums/5564382882147906449/5805897463629767618
Els permisos addicionals als d'aquesta llicència es poden trobar a http://www.xeno-canto.org/sounds/uploaded/AZXHPBEVSA/Serin080407_C.mp3.

La garsa

La garsa (Pica pica)

Són de mida mitjana, 40-51 cm dels quals, més de 20 cm,  corresponen a la cua. Ocells de bec potent, negre, amb la punta corbada lleugerament, i amb el cap i el cos negres, tret del ventre i part de les ales, que són blancs. Les ales també tenen tons blavosos. Fan nius ben protegits a les capçades dels arbres o al mig d’arbusts densos o a les parts més altes de les torres del corrent elèctric, i se les pot veure per prats i conreus i als parcs i jardins de pobles i ciutats on no és estrany veure-les remenar els residus domèstics per alimentar-se’n. Mengen insectes, cargols, ous i pollets, cireres, prunes... Són omnívores. Són molt sociables i, tot i que a la primavera i a l'estiu es desplacen en parella, la resta de l’any ho solen fer en estols de 5 a 25 individus. Es calcula que hi ha entre 100000 i 140000 parelles. És molt conegut el seu cant o millor dit reclam d’alarma.

La garsa (Pica pica) de Ocells del meu país - Catalunya està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a https://plus.google.com/u/0/photos/110747763211443092513/albums/5564382882147906449/5801780146991399474