La mallerenga carbonera

Mallerenga carbonera (Parus major)

La mallerenga carbonera, com la mallerenga blava, són ocells de boscos i bardisses, comparteixen hàbitat i també les podem veure a parcs i jardins arbrats. Fa uns 14-15 cm i té les galtes blanques i el cap i una corbata negres, el plomatge ventral groc i el dorsal verdós i les ales grisenques amb una franja blanca. Llevat de l’època de cria, sovint es barreja formant estols amb altres mallerengues. És insectívor però quan escassegen, tardor-hivern, també menja llavors i fruits silvestres. Nia a forats d’arbres i parets però és poc exigent i pot fer niu a llocs molt diversos. Espècie sedentària, s’estima que la seva població pot depassar de molt els 2.000.000 d’individus. Té un repertori ampli de veus. Una de les més comunes és un insistent yuti-yuti-yuti-yuti.

Jordi Calvet, XC218147. Accessible at www.xeno-canto.org/218147

La mallerenga blava

Mallerenga blava (Cyanistes caeruleus)

És més petita que la mallerenga carbonera (11-12 cm), amb qui comparteix hàbitat, els boscos, i els parcs i jardins arbrats. Es diferencia per la cua, el capell i les ales blavosos, apagats, grisencs en els joves, per l’antifaç negre que li travessa els ulls, que destaca sobre el blanc de la cara, i la resta del cos groc amb el dors lleugerament verdós. A la part del pit presenta molt difuminada una corbata que contrasta amb la negra i ben marcada de la mallerenga carbonera. Sovint se la veu penjada de les branques, cap per avall en posicions acrobàtiques. S’alimenta de llavors, fruits, insectes (larves, papallones, pugons...) i també de brots tendres d’algunes plantes. Nia a forats d’arbres i parets. 

Com passa amb d'altres espècies la seva població augmenta de l’octubre al març amb exemplars del centre i nord d’Europa. Hi ha entre 1.000.000 i 1.500.000 d’individus. La seva veu és més suau que la de la mallerenga carbonera.

Jordi Calvet, XC313328. Accessible at www.xeno-canto.org/313328

El pardal xarrec

Pardal xarrec (Passer montanus)

Més menut (12-14 cm) que el pardal comú, el xarrec el distingim per la taca negra que té a la galta. El plomatge del dors és castany llistat de negre, amb una franja blanca a la part superior de les ales, pitet negre i bec robust, blavenc a l’estiu i gairebé negre a l’hivern. No està tan lligat als humans com el comú i prefereix els camps oberts i masies. Fa niu en forats de les cases i dels arbres, i en arbres aïllats. És un ocell sedentari, de vida gregària sovint formant colònies amb exemplars de pardal comú. Veu molt semblant a la del pardal comú però més alegra. La seva població s'estima en unes 300.000 parelles.

Jordi Calvet, XC75657. Accessible at www.xeno-canto.org/75657

La fotja vulgar

Fotja vulgar (Fulica atra)

És un ocell robust de 36-42 cm, de plomatge negre-pissarrós, de bec blanc  i de potes verdoses. Viu en pantans, llacs i basses de certa fondària dels que no se’n separa massa. La seva alimentació és bàsicament formada per vegetals que obté capbussant-se, però també de cucs, larves, insectes... La seva població augmenta d’octubre a març amb exemplars del centre i nord d’Europa, i s’estima en unes 5000 parelles. Té una veu forta i variada.

La veu és una versió reduïda de https://freesound.org/s/140177/

La perdiu roja

Perdiu roja (Alectoris rufa)

És un ocell de 32 a 35 cm, que té el bec i les potes vermells, el pitet blanc així com una franja per sobre de l’ull, la gorgera negra, llistes pectorals negres sobre plomatge grisenc, part ventral grisenca, part dorsal superior marronosa i flancs llistats de colors blanc, blavós, castany i negre. Viu en ambients oberts de vegetació baixa amb preferència per als conreus de cereals. S’alimenta de cereals i les cries d’insectes. Sovint es pot veure caminant i aixeca el vol quan es veu amenaçada. En època de cria es poden veure femelles seguides per les cries. És una espècie sedentària i gregària menys en època de reproducció. La seva població s’estima en més de 150.000 parelles. És una espècie molt preuada en la caça menor i és per això que periòdicament s'alliberen a la natura perdius de granja. La seva veu és rítmica i repetitiva.

Jordi Calvet, XC334156. Accessible at www.xeno-canto.org/334156

La polla blava

Polla blava (Porphyrio porphyrio)

És un ocell de 45-50cm de plomatge blau-violaci amb reflexos purpuris, menys les plomes de sota la cua que són blanques, de potes llargues i vermelles, així com l’escut frontal i el bec que també vermells, però el bec més apagat a l’hivern, que viu als aiguamolls i als llacs, amb vegetació abundant, com els canyissars. És una espècie sedentària que menja plantes, brots, llavors, arrels, i també cucs, cargols, larves, i petits vertebrats. Aquesta espècie, que a mitjans del segle XX gairebé havia desaparegut, es reintroduí, a finals de segle, i ara ja hi ha més de 1000 parelles La seva veu és formada per uns estridents crits nasals.

Somkiat Pakapinyo (Chai), XC382828. Accessible at www.xeno-canto.org/382828

El bruel

Bruel (Regulus ignicapilla)

És un dels ocells més petit d'Europa. Fa uns 9 cm. De cos rodanxó, el mascle té una franja taronja central al cap, groga a la femella, amb una franja negre a banda i banda i una altra blanca per sobre de l’ull, que és la que el diferencia del reietó, i plomatge verdós i ales grisenques amb franges blanques i negres. S’alimenta de petits insectes i aranyes i viu als alzinars, a les pinedes i a d’altres boscos. S’estima la seva població en unes 500.000 parelles que d’octubre a març augmenta amb individus que vénen del nord d’Europa fugint del fred. És en aquestes dates que també se’l veu pels conreus i vegetació arbustiva. També el podem reconèixer per la seva veu.

Marco Dragonetti, XC394231. Accessible at www.xeno-canto.org/394231