La mallerenga blava

Mallerenga blava (Cyanistes caeruleus)

És més petita que la mallerenga carbonera (11-12 cm), amb qui comparteix hàbitat, els boscos, i els parcs i jardins arbrats. Es diferencia per la cua, el capell i les ales blavosos, apagats, grisencs en els joves, per l’antifaç negre que li travessa els ulls, que destaca sobre el blanc de la cara, i la resta del cos groc amb el dors lleugerament verdós. A la part del pit presenta molt difuminada una corbata que contrasta amb la negra i ben marcada de la mallerenga carbonera. Sovint se la veu penjada de les branques, cap per avall en posicions acrobàtiques. S’alimenta de llavors, fruits, insectes (larves, papallones, pugons...) i també de brots tendres d’algunes plantes. Nia a forats d’arbres i parets. 

Com passa amb d'altres espècies la seva població augmenta de l’octubre al març amb exemplars del centre i nord d’Europa. Hi ha entre 1.000.000 i 1.500.000 d’individus. La seva veu és més suau que la de la mallerenga carbonera.

Jordi Calvet, XC313328. Accessible at www.xeno-canto.org/313328

El pardal xarrec

Pardal xarrec (Passer montanus)

Més menut (12-14 cm) que el pardal comú, el xarrec el distingim per la taca negra que té a la galta. El plomatge del dors és castany llistat de negre, amb una franja blanca a la part superior de les ales, pitet negre i bec robust, blavenc a l’estiu i gairebé negre a l’hivern. No està tan lligat als humans com el comú i prefereix els camps oberts i masies. Fa niu en forats de les cases i dels arbres, i en arbres aïllats. És un ocell sedentari, de vida gregària sovint formant colònies amb exemplars de pardal comú. Veu molt semblant a la del pardal comú però més alegra. La seva població s'estima en unes 300.000 parelles.

Jordi Calvet, XC75657. Accessible at www.xeno-canto.org/75657

La fotja vulgar

Fotja vulgar (Fulica atra)

És un ocell robust de 36-42 cm, de plomatge negre-pissarrós, de bec blanc  i de potes verdoses. Viu en pantans, llacs i basses de certa fondària dels que no se’n separa massa. La seva alimentació és bàsicament formada per vegetals que obté capbussant-se, però també de cucs, larves, insectes... La seva població augmenta d’octubre a març amb exemplars del centre i nord d’Europa, i s’estima en unes 5000 parelles. Té una veu forta i variada.

La veu és una versió reduïda de https://freesound.org/s/140177/

La perdiu roja

Perdiu roja (Alectoris rufa)

És un ocell de 32 a 35 cm, que té el bec i les potes vermells, el pitet blanc així com una franja per sobre de l’ull, la gorgera negra, llistes pectorals negres sobre plomatge grisenc, part ventral grisenca, part dorsal superior marronosa i flancs llistats de colors blanc, blavós, castany i negre. Viu en ambients oberts de vegetació baixa amb preferència per als conreus de cereals. S’alimenta de cereals i les cries d’insectes. Sovint es pot veure caminant i aixeca el vol quan es veu amenaçada. En època de cria es poden veure femelles seguides per les cries. És una espècie sedentària i gregària menys en època de reproducció. La seva població s’estima en més de 150.000 parelles. És una espècie molt preuada en la caça menor i és per això que periòdicament s'alliberen a la natura perdius de granja. La seva veu és rítmica i repetitiva.

Jordi Calvet, XC334156. Accessible at www.xeno-canto.org/334156

La polla blava

Polla blava (Porphyrio porphyrio)

És un ocell de 45-50cm de plomatge blau-violaci amb reflexos purpuris, menys les plomes de sota la cua que són blanques, de potes llargues i vermelles, així com l’escut frontal i el bec que també vermells, però el bec més apagat a l’hivern, que viu als aiguamolls i als llacs, amb vegetació abundant, com els canyissars. És una espècie sedentària que menja plantes, brots, llavors, arrels, i també cucs, cargols, larves, i petits vertebrats. Aquesta espècie, que a mitjans del segle XX gairebé havia desaparegut, es reintroduí, a finals de segle, i ara ja hi ha més de 1000 parelles La seva veu és formada per uns estridents crits nasals.

Somkiat Pakapinyo (Chai), XC382828. Accessible at www.xeno-canto.org/382828

El bruel

Bruel (Regulus ignicapilla)

És un dels ocells més petit d'Europa. Fa uns 9 cm. De cos rodanxó, el mascle té una franja taronja central al cap, groga a la femella, amb una franja negre a banda i banda i una altra blanca per sobre de l’ull, que és la que el diferencia del reietó, i plomatge verdós i ales grisenques amb franges blanques i negres. S’alimenta de petits insectes i aranyes i viu als alzinars, a les pinedes i a d’altres boscos. S’estima la seva població en unes 500.000 parelles que d’octubre a març augmenta amb individus que vénen del nord d’Europa fugint del fred. És en aquestes dates que també se’l veu pels conreus i vegetació arbustiva. També el podem reconèixer per la seva veu.

Marco Dragonetti, XC394231. Accessible at www.xeno-canto.org/394231

L'ànec collverd

Ànec collverd (Anas platyrhynchos)

És l’ànec més comú, fins a 20000 parelles que a l’hivern augmenten per l’arribada d’exemplars hivernants del centre i nord d’Europa. Viu a zones humides, aiguamolls, embassaments, rius i rierols però també en estanys artificials de parcs i jardins.

Robust, fa fins a 60 cm. El mascle té el cap verd, el bec groc, una franja blanca al voltant del coll, el pit castany, i el ventre i el dors grisencs, i la femella té el plomatge castany clapejat, bec grisenc amb taques grogues als costats i una franja ocular fosca. Tant mascle com femella tenen una taca blau-violàcia a l’ala. El mascle fora de l’època de cria té colors apagats i es distingeix de la femella pel bec groc. La seva alimentació és omnívora. I així nyequeja .

Alexandre Moreira, XC357091. Accessible at www.xeno-canto.org/357091