Mallerenga petita

Mallerenga petita (Periparus ater)

Fa uns 11 cm. El dors és grisenc i el ventre blanc-cremós. El clatell, el coll, la gola, el capell i les galtes són negres. Té una taca blanca al clatell i a les galtes. A les ales té dues petites franges blanques. Es diferencia de la mallerenga carbonera per l’absència de la corbata negra i per tenir la taca blanca al clatell que no la té la mallerenga carbonera i també té la cua curta. És insectívor però quan escassegen els insectes, tardor-hivern, també menja llavors i fruits silvestres. És un ocell força sedentari, s'estima la seva població en 1 milió d'individus. És una espècie forestal, principalment de boscos de coníferes però també de boscos de caducifolis o mixtos. Fa el niu, com altres mallerengues, en forats dels arbres, parets o cavitats de terra. Té un malenconiós cant.

Martin Billard, XC853714. Accessible a  www.xeno-canto.org/853714 

Pica-soques blau

Pica-soques blau (Sitta europaea)

És un ocell de 12-14 cm, sedentari, present durant tot l'any als boscos de ribera o de la muntanya humida, fins a més de 2000 metres, però també present a parcs i jardins de pobles i ciutats, horts i bardisses. Té les galtes blanques, el capell i el dors blau-grisenc. Porta com un antifaç negre que travessa l’ull des de la base del bec al clatell. Les parts inferiors són vermelloses des de la gola fins al ventre. Els costats són clarament marronosos, més clars en les femelles. El bec, recte, llarg, punxegut i negre recorda el d’un picot.

És capaç de moure's en totes direccions al llarg dels troncs, inclòs cap per avall, cosa que mai fan els picots, i sense ajudar-se amb la cua cosa que el diferencia del raspinell. S’alimenta d’insectes, de llavors i de fruits secs. La seva veu recorda un tuit-tuit-tuit... sec.

Fernando Aranguren Jiménez, XC702232. Accessible a www.xeno-canto.org/702232

Tètol cuanegre

Tètol cuanegre (Limosa limosa)

És un ocell limícola de bec llarg ataronjat a la base i negre a la punta, de potes llargues negres, de 37-42 cm, migrador, que se'l sol veure pel març-abril o pel setembre-octubre i hivernant al delta de l'Ebre, mentre que a les altres zones humides és escàs o ocasional com a hivernant. Té el coll i el pit ataronjats i les parts inferiors blanques amb franges fosques i el cos acaba amb una cua negra (plomatge nupcial). A l'hivern, la part superior és gris fosc, més clar al coll, i la part inferior blanc grisenca (plomatge postnupcial). El mascle és més petit i més acolorit que la femella. Prefereix l'aigua salada als aiguamolls d'aigua dolça, però també mostra una certa predilecció per les masses d'aigua salobre i és per això que ocupa aiguamolls, saladars, arrossars... on es pot veure, amb altres limícoles, a la recerca de cucs, larves i petits crustacis. Tanmateix, no sempre busca el seu aliment a l'aigua, sinó també a la sorra, als camps llaurats, als prats on caça els cucs de terra. Quan vola emet un ràpid i nasal cueta-cueta-cueta, i algunes vocalitzacions que recorden les que fa la fredeluga.

Olivier SWIFT, Hélène CARTAUD, XC641497. Accessible a www.xeno-canto.org/641497

Cotxa fumada

Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros)

Mascle

Femella

És un ocell menut (14 cm). El mascle té el pit i la cara de color negre-grisós, i la resta del cos fosc, amb una taca blanca a les ales, mentre que les femelles i els joves són grisencs. Té com a característica principal el moviment nerviós de la seva cua vermellosa. El bec i les potes són negres. Canta de manera molt sonora i audible, amb xiulets curts i penetrants i notes repetides. A l’estiu es desplaça als ambients muntanyencs, penya-segats i llocs rocallosos però a la tardor torna a la terra baixa i es pot veure a camp obert i matollars. S’ha adaptat a l'entorn urbà la qual cosa li ha permès ampliar el seu territori. La població augmenta també a l’hivern amb individus del centre i nord d’Europa. L'ocell es veu sovint en llocs enlairats com estaques, filats, branques d’arbre des d'on localitza les possibles preses. És principalment insectívor però també menja aranyes, centpeus, petits mol·luscs, cucs de terra, etc. i quan escassegen petits fruits i baies. Les llavors són marginals en la seva dieta.

https://freesound.org/s/618006/ is a mp3 version of https://freesound.org/people/reinsamba/sounds/56302/

Aligot comú

 Aligot comú (Buteo buteo)

Rapinyaire de vol majestuós que el distingim en vol, per sota, per les franges clares de les ales i perquè sol planar fent cercles. Com altres rapinyaires (falcó, milà, xoriguer...) aprofita els corrents d’aire per mantenir-se en vol sense perdre altura. També té el costum de posar-se al damunt dels pals de corrent o de telèfon o de les branques d’algun arbre. És de cos robust, la femella més que el mascle, de 51-56 cm, amb el coll molt curt, de coloració variable, la més típica de l’adult és la marronosa però també pot ser brunenca o gairebé blanca clapejada de marró fosc o negre, i la cua curta i ampla, en forma de ventall que acaba amb una franja negra (punta de les plomes de la cua). Té el bec és negre fort i ganxut amb cera molt groga. El plomatge juvenil és més pàl·lid i menys uniforme que el dels adults. Molt sovint reconeixerem la seva presència pel xisclet (quiu-quiu-quiu-quiu...) que llança com un plany mentre plana al damunt dels nostres caps, a gran altura, tot fent una prospecció del terreny cercant les preses de les quals s’alimenta: insectes, rèptils, rosegadors o ocells petits.

Xisclet is a mp3 version of https://freesound.org/people/Benboncan/sounds/91467/

Rossinyol

 Rossinyol (Luscinia megarhynchos)

És un ocell estival, arriba cap a mitjans d’abril i marxa a l’Àfrica a finals de l’estiu tot i que algun tocatardà ho farà a primers d’octubre. És difícil de veure tot i que és més probable fer-ho quan canta perquè s’està quiet. És molt apreciat per la bellesa del seu cant. Viu en llocs de vegetació densa com boscos, bardisses i marges preferentment humits. És fàcil escoltar-lo els mesos de maig i juny, els mesos de feina, busquen aparellar-se. És dels pocs ocells que canten al capvespre-nit.

Fa uns 16 cm i és de color gris-marronós menys la cua que és vermellosa, i té els ulls negres envoltats d'una anella blanca. S'alimenta d'invertebrats, especialment d'insectes, com els escarabats o les formigues, que captura a terra. També consumeix, al final de la temporada, llavors o fruits madurs (baies i similars).

Jordi Calvet, XC483806. Accessible a www.xeno-canto.org/483806

L'ànec capblanc

Ànec capblanc (Oxyura leucocephala)

Ànec cabussador de mida mitjana (43-48 cm), de cos petit i rabassut, amb una llarga cua fosca, que sol mantenir dreta fora de l'aigua. Té el coll curt i el cap blanc, voluminós, amb una gorra negra, rematat per un robust bec blau més ample a la base. Pel que fa al plomatge del dors és marronós, els flancs més clars. La femella, de tonalitat general marró-grisenca, presenta el cap fosc solcat per una franja clara sota l'ull, les galtes blanquinoses i el bec gris. Els joves són molt semblants a les femelles. L'ànec de cap blanc vola poc i malament i gairebé mai freqüenta terra seca. És omnívor, alterna llavors i plantes aquàtiques amb petits invertebrats i més particularment crustacis i mol·luscs. És una espècie rara a Catalunya. El mascle emet un claqueig durant el zel. En altres èpoques són silenciosos ambdós sexes.

Tero Linjama, XC164148. Accessible at www.xeno-canto.org/164148